Estic seguda sobre la verda gespa. Tinc el cap afonat, absorbida la mirada pel contingut visual que conforme l’emissió de fotons de la pantalla del meu telèfon mòbil, el qual compleix la seua principal funció: influir en l’estat i el funcionament del meu sistema nerviós, inhibint la meua percepció, la meua consciència i la meua percepció de la meua consciència.
Finalment, arrossegat per una voluntat pulsativa o pusil·lànime, addicta, el meu dit gros de la mà dreta atura el viciat moviment vertical en sentit ascendent que duu repetint constantment durant una llarga estona, a intervals curts i irregulars depenent de l’atenció captada en cada moment i la dedicació conseqüentment presentada, per disposar-se a fer-ho ara horitzontalment, a esquerra i dreta, depenent de l’atenció captada en cada moment i la dedicació conseqüentment presentada.
Mentre efectue l’instantani canvi entre marques senc lladrar dos gossos a l’altra banda del riu. Una bicicleta passa a tota castanya pel camí de terra proper al lloc on seiem. Una banda de papagayos travessa el cel i fan soroll. És agradable.
No tarde a cansar-me i tanque l’app. Successivament desactive el servei de geolocalització. Baixe la barra de notificacions i un llistat infumable de notificacions de tots els colors apareix invertidament reflectit a les meues retines en format de quadrilàter excessivament lluminós. Una sensació de malestar absorbent cobra força a l’interior del meu cos. Disminueix considerablement la intensitat de la lluentor de la pantalla. Descarte de primeres totes les notificacions de correus electrònics que hi apareixen, provinents de cada un dels meus conters de missatgeria. Analitze la resta, quasi una vintena, i només deixe sense tocar la trucada perduda de ma tia de fa unes dues hores i un vídeo d’un home xilé que penja vídeos parlant sobre temes de tota mena, des del més banal fins al més transcendent; un dels meus típics, bé ho sap el respectiu algoritme.
És cert. No ho recordava. Havíem vingut al parc del Túria per buscar un racó amb gespa relativament aclarit de gent, on entrenar uns pocs exercicis de volei. Neo agafa la pilota. Es posa en peu i em mira des de la recentment aconseguida altura. Amb una expressió múrria i càlida, irònica i comprensiva, desafiant i amistosa, una persona, amiga meua, m’observa a través de les seues desfasades i brutes ulleres rectangulars, alça la pilota en l’aire, li pega un toc suau amb els dits d’ambdues mans, recull el rebot i em pregunta:
- Jugues?
